El mapa no és el territori II

I seguim amb els mapes.

Cada persona posseeix un mapa, diferent del mapa d’una altre persona ja que cada persona viu experiències diferents, creix en cultures diferents o rep educacions diferents. El mapa és la nostra realitat, i la creem a través de tot un cúmul de factors.

Tot això ho aplicarem a la comunicació. Si ens volem comunicar amb algú tindrem que conèixer certs trets del seu mapa per a poder fer-ho correctament. Per exemple, si ens volem comunicar amb una persona anglesa tindrem que conèixer que és anglès i per tant intentar comunicar-nos amb ell en anglès.

Així, a la comunicació el que fem és intentar “entrar” en el mapa de l’altre persona per a poder comunicar-nos, ja que si ho fem des del nostre pot ésser que no ens entenem.

Un exemple que m’agrada molt és el del professor i l’alumne. Imaginem que un professor li explica quelcom a un alumne i aquest , tot i que està prestant atenció i intenta entendre-ho, no ho entén. La reacció del professor és dir que aquell nen és “burro” i que no entén les coses. Qui es culpable? El nen perquè no entén res? O el professor que no es sap explicar?
En aquest cas qui fa les coses malament és el professor. El nen està prestant atenció (si no prestés atenció el problema seria del nen) i per tant intenta entendre allò que li està explicant l’adult. El problema el té el professor, ja que no sap introduir-se al mapa de nen i explicar-ho des de allà, no sap trobar els trets essencials del mapa de l’alumne per a poder explicar-li quelcom amb èxit.

Així, quan algú no entén el que diguem, no és que no ens entengui, és que nosaltres no ens expliquem correctament, ja que al parlar ho fem des de el nostre mapa i no des de el que ens escolta. Que ens serveixi el nostre mapa no vol dir necessàriament que els hi serveixi a altres persones.

Doncs, la PNL s’ocupa (entre altres coses) de desenvolupar la capacitat d’identificació dels mapes d’altres persones amb l’objectiu de poder comunicar-nos d’una manera eficaç.